El riu Ter és el principal curs fluvial que ha modelat el paisatge de les quatre zones d’actuació, l’Illa de la Pilastra, les deveses i hortes de Salt i Girona, el Bosc de Can Salvatella, l’Illa del Ter a Pedret i l’Illa d’Avall. Es tracta del riu més important de les comarques gironines, tot i que actualment el seu cabal ha estat severament alterat pel complex d’embassaments de Sau, Susqueda i El Pasteral. Degut a aquesta regulació, la dinàmica estacional i el règim hídric del riu han estat invertits; s’ha reduït dràsticament l’efecte i la recurrència de les avingudes, habituals anys enrere; i la retenció del sediment circulant al riu per part de les preses ha afavorit l’erosió i, per tant, l’enfonsament del canal fluvial a la terrassa i l’enduriment del pendent de les ribes, a més de drenar l’aqüífer superficial. Aquests fets impliquen que el riu circuli amb un sol braç i fan impossible la recuperació natural d’antics cursos i la formació de noves basses, així com la renovació del bosc de ribera.
Antigament, abans de la construcció dels embassaments, preses, gabions, motes i d’altres alteracions morfològiques de la riba, el Ter estava format per nombrosos braços al llarg dels seus trams mitjà i baix, formant grans illes, platges i extensos codolars, així com importants zones humides i d’aiguamolls, que es formaven en aquells cursos que quedaven aïllats després de grans riuades i es desfeien quan en patien alguna. Aquest fet es donava al Pla de Salt de manera excepcionalment intensa, i fins fa relativament poc, encara existien grans espais humits estretament vinculats al Ter que tenien una gran vàlua ambiental.
Dels antics braços del Ter, anomenats còrrecs a Salt, a la zona d’actuació TER-2 en destaquen dos especialment, per les seves dimensions i l’empremta que han deixat en el paisatge actual. Són els còrrecs de les Fonts del Ter i del Ter Petit.
L’estany de les Fonts del Ter era una gran zona humida que s’estenia des de l’actual traçat de l’autopista AP-7, la creuava i arribava a l’alçada de la Farga. Es va formar quan el Ter va abandonar un curs que començava a la Gorga d’en Rossell, molt a prop del límit oest de la zona d’actuació, i s’hi tornava a unir a La Salzeda. L’estany va ser dessecat a finals del segle XIX, però encara resten algunes petites basses fragmentades sobre el seu llit.
Pel que fa al Ter Petit, el seu traçat se separava del curs principal del Ter a la zona del Pas de les Cases Noves i s’hi tornava a unir a La Salzeda, justament al límit est, a l’alçada de l’Aiguamoll del Veïnat. És un braç de recent desaparició i el seu abandonament coincideix amb la posada en marxa del transvasament d’aigua cap a Barcelona. Encara s’observa el seu recorregut marcat per un rosari de zones humides en diferent estadi de conservació com són la Gorga de les Acàcies, la Bassa dels Ànecs, la Bassa d’en Peixet, la Bassa dels Carros, la Gorga dels Dos Canyars, la Gorga d’en Quirze i l’Aiguamoll del Veïnat.
L’actuació que es porta a terme en el marc del projecte Riparia-Ter és la recuperació d’una zona humida temporània en un antic braç del Ter que encara conserva la seva morfologia. Les actuacions han consistit en desviar el cabal sobrant de la Reguera de les Monges, un dels recs madrals de la Sèquia Monar, per tal que en comptes d’abocar l’aigua directament al Ter d’octubre a juny l’aboqui a l’aiguamoll del Veïnat, des d’on arriba fins a la nova zona inundable, ampliant així la Gorga d’en Quirze. A banda de la captació d’aigua de la Reguera de les Monges, s’han modificat els perfils del rec d’alimentació per tal que siguin més sinuosos i els talussos amb menys pendent. Finalment s’ha procedit a efectuar una petita represa al Ter Petit per permetre la inundació d’aquestes zones ja que recentment el sobreeiximent d’una zona humida a l’altra va ser interromput per un drenatge incontrolat. Amb aquesta actuació es pretén potenciar els hàbitats d’inundació temporal per tal de recuperar-ne els ésser vius que en depenen. Són ambients especialment importants pels amfibis i molt rics en invertebrats aquàtics i plantes halòfites, així com un bon refugi pels ocells d’aiguamoll.